Escapada Ile de Gorée

Ile de Gorée (Senegal)

Estic contenta de començar les publicacions de Senegal amb la Ile de Gorée. Sóc conscient que no és el que més m’ha agradat del país i també sé que és un dels punts més turístics; però aquesta petita illa em va fer sentir moltes coses.

Ile de Gorée va ser el meu primer contacte amb el que ells mateixos anomenen “Àfrica negra”. Abans només havia estat al Marroc i a un poblet de Tunísia anomenat Sidi Bou Said. No havia vist res més i la veritat és que anava amb molta curiositat.

Hi ha tres coses imprescindibles de veure i viure: la casa dels esclaus, el mercat artesanal i el restaurant “Hostellerie du Chevalier de Boufflers”.



Durant segles, Gorée va ser el punt de partida dels esclaus africans cap Amèrica. Es parla que vint milions de persones (homes, dones i nens) van ser segrestats i venuts a mercaders que es van establir obertament a l’Ile de Gorée. La “Maison des Esclaves” (convertit en museu i obert al públic avui dia) estava dissenyada de manera que els mercaders estaven al pis de dalt i els esclaus al de baix. Quatre sales allotjaven, per separat, als homes, a les dones, als nens i als homes que havien d’agafar pes (els que no arribaven als 60Kg). Els esclaus sortien al pati i eren observats des del pis de dalt on els mercaders negociaven el seu preu. Els escollits eren conduïts a la “Puerta sin retorno”, un passadís no massa ample i amb poca llum que acabava al mar on embarcaven cap a Amèrica. Aquesta porta era l’últim lloc on la família els podia veure. De tots els viatges que he fet, aquest és un dels llocs que més m’ha impressionat. No em puc ni imaginar l’angoixa viscuda per tanta gent caminant pel mateix terra pel que caminava jo.

A l’illa hi ha una gran comunitat d’artistes actius. La majoria estan ubicats al mercat artesanal, al carrer dels artistes i a la zona de “Canon de Navaronnes”. Igual que dic que em va sorprendre el nivell de les seves obres d’art, també de dir que són massa perseverants. Ells volen vendre i et persegueixen durant tot el dia i per tota l’illa fins aconseguir-ho. El mercat artesanal no em va captivar massa; en canvi, les pintures exposades al carrer em van semblar fascinants. Les mostren enganxades a la base d’un baobab o penjades amb fils. Com sigui. El regateig és imprescindible. Si no ho fas tu, ho fan ells. Però cal fer-ho.

La calma quasi misteriosa de l’illa em va atrapar. No hi ha carreteres ni cotxes. Només estrets carrers amb cases colonials farcides de bugambilies. L’evident decadència de les construccions fascina a qualsevol. A les zones menys turístiques, el silenci només es trenca pels cops a la pilota dels nens. Nens que van uniformats amb les samarretes dels equips europeus.

L'”Hostellerie du Chevalier de Boufflers” és un restaurant ubicat al port. És el que té les millors vistes i el que està més allunyat del bullici. Una caseta vermella amb finestres verdes on serveixen peix fresc o pollastre a una porxada a on sembla que s’hagi aturat el temps. Zero luxes. Tot molt rústic, però amb un encant que atrapa.

Ara entenc perquè el 1978 va ser declarada “Patrimoni de la Humanitat” per la Unesco.

Duració
Un dia sencer és suficient per viure i veure l'illa.
Jo vaig anar i tornar a Dakar el mateix dia.
Nens
Sense problemes.

Comentaris

  • (no serà publicat)