Escapada Costa Amalfitana

Costa Amalfitana, Nàpols (Itàlia)

La Costa Amalfitana és un destí que he tingut entre cella i cella des de que vaig veure la pel·lícula “Bajo el sol de la Toscana”. Em vaig enamorar de les imatges de Positano i em vaig prometre que algun dia hi aniria.

Amb quasi una setmana (de primavera) per davant, havia de complir amb tres reptes: fer les paus amb Nàpols, superar la “Casa dello Scheletro” d’Ercolano i confirmar si havia idolatrat de manera justa la Costa Amalfitana.

Vaig decidir allotjar-me a l’hotel “Le Fioriere” a Praiano perquè complia els requisits que necessitava: vistes dobles a Positano i Capri, bona relació qualitat-preu i una ubicació perfecte. El fet de que estigui a mig camí entre Positano i Amalfi em va ajudar a organitzar-me la visita.

Anar a la Costa Amalfitana i allotjar-se a un hotel sense vistes és un pecat. La verticalitat de la costa amb els pobles i cases escampades regala un escenari visual indescriptible. I la veritat és que les vistes d’aquest hotel son fantàstiques.

A Praiano el primer que s’ha de visitar és la Piazza San Gennaro amb la seva imponent Parrocchia di San Gennaro. La plaça és gran i s’hi respira molta tranquil·litat. Nens jugant a futbol (amb molta calma) i els grans fent un gelat asseguts a les cantonades. Contràriament al que m’esperava, tothom parla fluix. M’hagués passat hores asseguda observant el tarannà d’aquella gent. L’església em va sorprendre molt. Està impecablement restaurada i té dues cúpules que es fan mirar, doncs sembla que estiguin recobertes de ceràmica. No vaig tenir la sort de trobar-la oberta. Hi volia entrar perquè em van dir que el terra de l’interior és de ceràmica i és preciós. Un altre dia serà.

De la mateixa plaça surt un caminet cap a la platja Lido One Fire Beach. Hi ha un cartell que indica “Alla Spiagga”. Perquè no digueu que no us he avisat: el camí és tot d’escales. Tothom sap que la Costa Amalfitana és vertical, oi? Doncs aquí es posa en evidència. La baixada és relativament fàcil, però la tornada és dura. Una altre advertència: no espereu una platja de sorra. És una plataforma de ciment amb gandules i para-sols. Sincerament, em vaig endur una decepció. Mirant cap al mar a mà dreta hi ha una rampa amb barquetes de colors, una paret de roca enorme i els pins que arriben fins a l’aigua. Aquest escenari em va agradar molt més.

Per menjar, la veritat és que no vaig buscar ni preguntar res a ningú. Anava caminant i, de sobte, vaig veure un restaurant minúscul amb una terrassa peculiar. El seu nom “Che Bontà” encara em va picar més la curiositat. Estava ple de gent i ubicat molt a prop de l’hotel. La pasta amb cloïsses estava deliciosa, però lo de les postres no puc explicar-ho. El semifreddo, com un pastís gelat, em va fascinar tant que el vaig anar a buscar totes les nits que vaig estar a la Costa Amalfitana.

Una de les visites obligades és Ravello. Té una sola cosa per la que ja val la pena la visita: la famosíssima Terrazza dell’Infinito. Molt fotografiada i publicada a totes les xarxes en milers d’ocasions. Només arribar a Ravello, s’ha de visitar la Piazza Duomo i la Piazza Centrale. Estan una al costat de l’altre; de fet, no hi ha separació entre elles. Aquí hi ha poc a fer: veure la Catedral i gaudir d’alguna de les terrasses. S’hi està bé, però tampoc hi ha més que veure. Des d’aquesta plaça s’ha d’anar cap a Villa Cimbrone. El caminet és brutal. Carrers estrets que passen entre cases històriques amb parets de pedra i que deixen veure, de tant en tant, tant la vertical muntanya com la meravellosa Costa Amalfitana. Villa Cimbrone la reconeixereu de seguida. És un hotel de 5 estrelles que ha mantingut l’arquitectura original del segle XII. És una obligació pagar els 7€ d’accés a l’hotel per poder gaudir dels seus amplis jardins i vistes d’infart de la Terrazza dell’Infinito. El primer que us trobareu és com un petit claustre preciós del segle XVI; però us asseguro que la resta dels jardins i el mateix caminet és brutal. Feu aturada a la cripta… em va encantar! Caminar per l’avinguda de la immensitat i acabar amb les vistes des de la Terrazza ja valen el preu de l’entrada. Està formada per una sèrie de bustos de marbre blanc que destaquen sobre el fons blau del cel o del mar.



Sortint de Ravello i anat direcció Castiglione, la carretera regala unes vistes precioses de les runes de la Basílica Sant’Eustachio. De Castiglione nomes cal veure la spiaggia. No us enganyaré, només vaig baixar del cotxe per fer la foto perquè em va semblar maca la verticalitat de la paret de pedra de la platja. Res més.

A Amalfi em vaig endur una decepció. Clar que és maco; però no tant com ho esperava. Vaig enganxar un dia bastant gris i, la veritat, és que no em va lluir massa. La platja amb el poble i la muntanya del darrera dibuixen un escenari entranyable i prou. El que val més la pena son les vistes que hi ha, des de la mateixa carretera, al Bagni Mar Di Cobalto (la spiaggia). No sé… com li dona el nom a la costa, pensava que seria molt més espectacular.

Vaig deixar Amalfi i em vaig dirigir cap a la Grotta dello Smeraldo. Me n’havien parlat molt bé i em venia de gust. Vaig arribar al migdia i estava tancat! No hi havia cap cartell amb l’horari i dues parelles de turistes que estaven com jo tampoc van saber què passava. Al costat mateix hi ha una botiga per turistes. M’hi vaig apropar per preguntar i tampoc van saber donar-me cap explicació. Però aquell lloc va cridar la meva atenció… tenia un restaurant anomenat “Calajanara” amb unes vistes meravelloses! Tenia cuina senzilla i la terrassa no tenia cap luxe, però vaig gaudir d’un dinar amb un paisatge inigualable.

La següent aturada no pot ser cap altre que el Fiordo di Furore. Un clàssic de la zona. És un dels llocs més fotografiats i, sincerament, és tan curiós que mereix ser visitat. La visita al Fiordo em va fer adonar de lo difícil que son les carreteres de la Costa Amalfitana. Son estretes i no hi ha cap entrant per poder aparcar el cotxe. Desconec com s’ho fan en temporada alta; però jo hi vaig anar un Maig i em va sorprendre la tranquil·litat de la gent local en deixar el cotxe ocupant mitja carretera. Jo no em vaig quedar tranquil·la i vaig fer la visita en pocs minuts. És una platja petita que està en un entrant entre roques; però el més curiós és que just a l’entrada hi ha el pont per on passa la carretera. És un escenari meravellós que recomano veure amb calma (la calma que jo no vaig tenir i que potser es pot tenir si es va en autobús). M’han dit que durant el 2019 l’accés ha estat tancat. La veritat és que és una pena perquè em va encantar! L’accés és per unes llargues escales que surten d’un costat del pont.

Vaig deixar Positano pel final. És el poble que em va enamorar a la pel·lícula “Bajo el sol de la Toscana” i era el motiu pel qual feia l’escapada a la Costa Amalfitana. Mereixia visitar-lo amb calma i dedicació. L’experiència que vaig tenir visitant el Fiordo, va fer que anés a Positano en autobús. Vaig passar por per la velocitat que va agafar el conductor en aquella carretera tan estreta i plena de corbes, però va valdre la pena. 1,30€ i zero preocupacions. És Patrimoni de la Humanitat per la Unesco i, per mi, és el poble més maco de la costa (també és el més turístic). No és un poble còmode, és molt vertical i està ple d’escales. Les cases de colors pinten un escenari preciós amb el mar als seus peus. El carrer principal que creua tot el poble per dalt està ple de botigues moníssimes. El vaig passejar sense pressa entrant i sortint a quasi totes i, per rematar la visita, vaig entrar a la famosa pastisseria “La Zagara“. Brutal! Igual de brutal que la cúpula de l’església de Santa Maria Assunta. Els colors verd i groc em van semblar fascinants. És imprescindible baixar fins a la platja per veure el poble des de la millor perspectiva. No marxeu sense menjar espaguetis amb cloïses i sense degustar el limoncello.

Aquesta visita em va fer dir: un altre somni i els tres reptes complerts!

Duració
La visita pot ser tot lo llarga que un vulgui.
Les excursions en barca o les rutes de senderisme no s'acaben!
Nens
Sense problemes.
Animals
Sense problemes.

Comentaris

  • (no serà publicat)