Escapada Cayo Mero

És una de les platges menys visitades del Parc Nacional de Morrocoy, un conjunt d’illots, cayos, manglars i platges que formen un dels litorals més espectaculars de Veneçuela, situat a l’estat de Falcón, al nord-oest del país. Un indret on el mar, la vegetació i les petites illes formen un paisatge que costa de descriure i que et fa entendre, només arribar-hi, per què els veneçolans el consideren un dels seus grans tresors.

No em cansaré de dir, una i altre vegada, que Morrocoy és el gran desconegut d’aquest meravellós país. Quan pensem en Veneçuela, sovint ens venen al cap altres paisatges més coneguts, però pocs parlen d’aquest racó de costa. Els veneçolans, en canvi, saben perfectament que és un paradís i procuren no parlar-ne massa. Suposo que és la seva manera de protegir aquesta joia de la natura i evitar que perdi aquesta autenticitat que encara conserva.

Arribar al Parc Nacional per carretera des de Caracas no és gens fàcil, ja que no hi ha cap cartell indicatiu. Cal armar-se de paciència i confiar que vas pel bon camí perquè, creieu-me, la visita val molt la pena. Potser aquesta falta d’indicacions és també una manera involuntària de mantenir-lo una mica amagat.

A l’entrada, un cartell de fusta dóna la benvinguda amb aquest missatge: "Este parque pertenece a los venezolanos, algunos ya murieron, otros todavía vivimos, pero la mayoría aún no ha nacido". Una frase preciosa i plena de significat, que et recorda que aquests paisatges no ens pertanyen només a nosaltres, sinó també a totes les generacions que vindran després.

Des d’aquí, una carretera amb corbes suaus et condueix cap a l’interior del parc. A banda i banda apareix una vegetació exuberant i, especialment a la dreta, van sorgint diferents “marinas” —petits ports— d’on surten els “peñeros”, les tradicionals barques de fusta que naveguen per aquestes aigües. Comença aleshores una de les parts més boniques de l’experiència: avançar en barca mentre es serpentegen els “manglares”, amb la sensació que darrere de cada revolt pot aparèixer un nou racó paradisíac.

Els “peñeros” et porten fins a platges que, en molts casos, només són accessibles per mar. Des del punt on et deixa la barca fins a la platja hi ha uns 200 metres de distància. La vegetació abundant ofereix agradables espais d’ombra que s’agraeixen molt, sobretot durant les hores de més calor.

Val la pena caminar cap a l’esquerra per gaudir de més intimitat, ja que el primer tram és el més concorregut. A mesura que t’allunyes, sembla que la platja es vagi transformant. Quilòmetres de sorra es divideixen en petites platgetes envoltades de plantes i palmeres, creant petits racons on gairebé pots sentir que tens el paradís només per a tu.

L’aigua, d’un blau turquesa molt transparent, contrasta amb la sorra blanca. Algunes algues i plantes arriben fins al mar, integrant-se en el paisatge i recordant-te que aquí la natura encara marca el ritme. No és una platja perfecta en el sentit artificial de la paraula. I precisament aquí rau gran part del seu encant: és salvatge, natural i extraordinàriament bonica.

No hi ha cap servei a la platja. Per això, les mateixes "posadas" —petits hotelets— són les que t’ofereixen els "peñeros" per portar-te fins a aquests raconets, normalment amb tot el necessari per passar-hi el dia: hamaques, para-sols, menjar i beguda.

Em vaig allotjar a la posada "El Paraíso Azul". Ells ho van organitzar i coordinar tot i l’experiència va ser meravellosa. Poder passar el dia en una platja així, sense presses, deixant passar les hores entre banys, ombra i aquell blau de l’aigua, és una d’aquelles experiències que es guarden durant molt de temps.

Morrocoy és, sense cap mena de dubte, un regal de la natura. I potser el millor que podem fer és continuar explicant que existeix... però no explicar-ho massa sovint.

Si necessiteu i/o voleu ajuda en la organització de l'escapada, no dubteu en enviar-me un mail!

Un matí és suficient, doncs la calor i el sol son molt forts. Eviteu les hores de màxima intensitat.

Sense problemes.

Sense problemes.