Escapada La Vall d’Ora

Estava tan il·lusionada per anar a "Forest Days" que em vaig oblidar de buscar informació sobre la zona. No coneixia els voltants ni sabia què s’hi podia fer o veure, però la Montse i en John de seguida em van parlar de La Vall d’Ora i em van convèncer ràpidament.

La Vall d'Ora és una vall prepirinenca situada al nord del Solsonès, entre les serres de Busa i de Bastets. És un indret de gran valor paisatgístic, històric i natural, travessat pel riu Aigua d'Ora, amb boscos, cingleres, prats i masies tradicionals.

És especialment coneguda per:

• El Santuari de Lord, situat sobre una muntanya amb unes vistes espectaculars.
• La Presó de Busa, on durant la Guerra del Francès (1808-1814) s'hi van recloure soldats napoleònics.
• El Pont Romànic de Sant Lleïr i altres elements del patrimoni rural.
• Les nombroses rutes de senderisme que recorren la vall, ideals per descobrir salts d'aigua, ermites i miradors.

És un destí perfecte per als amants de la natura, la història i les excursions tranquil·les, especialment a la primavera i la tardor, quan els colors del paisatge són més espectaculars.

Vaig anar directament a l’Ecomuseu, situat als peus dels impressionants Cingles de Busa, i em vaig sorprendre en trobar-hi el monument al comte Guifré. Segons la llegenda, aquí és on va néixer la bandera catalana l’any 897, quan el comte Guifré el Pilós va marcar el seu escut daurat amb les quatre barres de sang. Avui dia, un monument commemoratiu ho recorda. A prop hi ha el museu, antiga escola rural, que acull una mostra dels diversos oficis del camp. També molt a prop es troben la serradora i el molí de Ca l’Ambrós. No us perdeu la bellesa del petit pont romànic.

Seguint per la mateixa carretera, a uns 3 km, s’arriba al Monestir de Sant Pere de Graudescales (del segle X). Hi ha una tanca que, encara que no ho sembli, es pot travessar amb el cotxe. A partir d’aquí, la carretera es converteix en un camí de carro sense asfaltar. Es passen camps amb vaques fins arribar a un pont de fusta que vaig creuar amb el cotxe. Des del pont fins a l’església hi ha uns 15 minuts caminant.

L’exterior de l’església és impressionant, amb una sobrietat que captiva. M’hi hauria quedat hores contemplant-la. Llàstima que sempre estigui tancada, tot i que una gran finestra a la porta permet espiar-ne l’interior. Es tracta d’un antic monestir benedictí consagrat l’any 913, que va acollir una comunitat de monjos fins al segle XIII, moment en què es va convertir en parròquia.

Història i natura conviuen en aquesta vall desconeguda i de merescuda visita.

Si necessiteu i/o voleu ajuda en la organització de l'escapada, no dubteu en enviar-me un mail!

La visita es pot fer en un matí ben aprofitat, sempre i quan no s'agafi cap GR i es visiti el que s'especifica al post.

Sense problemes.

Sense problemes.